. Dates: 05 i 06/06/2025
. Lloc: La Puy &L3 STudio (Barcelona)
. Text: Jordi Planas
. Fotografies: Quico Gras
Quan el pianista barceloní Jaume Vilaseca va començar l’any 2008 a versionar els Genesis més progressius en clau jazzística, segurament ni ell mateix era conscient del camí que estava a punt d’iniciar. I és que en Jaume ja tenia una ferma trajectòria com a pianista d’acompanyament, a més d’uns quants treballs tot sol. Pero gràcies al disc Jazznesis se li van obrir les portes d’una sèrie de concerts a nivell internacional, on el públic disfrutava d’allò més d’aquestes originals relectures de la banda de Peter Gabriel i companyia. I això el va animar a enregistrar un segon volum el 2014, i encara un tercer més el 2018.

Bandes de tribut de rock progressiu n’hi ha unes quantes (sobre Genesis, Pink Floyd, Supertramp, Yes, Rush…), però que ho facin amb llenguatge jazzístic es poden comptar amb els dits de la ma (i encara ens en sobrarien). Sí, hi ha el cas del Crimson Jazz Trio amb dos fabulosos discos abordant el catàleg de King Crimson, però quan va morir el seu líder, el bateria Ian Wallace (que va tocar en el fascinant disc Islands dels Crimson), el combo es va disoldre. Així, en Jaume Vilaseca segueix com una rara avis a nivell mundial en això de reinterpretar temes progressius en clau jazz. I no content amb el sublim material genesià, va encetar un altre projecte, en aquesta ocasió anomenat Tarkology i amb música dels trepidants Emerson, Laje & Palmer (encara avui sense plasmació en disc). I veient encara més potencial en el ric jaciment de materials preciosos progressius, va apropar-se també a la música de l’Alan Parsons Project (hi ha un disc: Jazz & Parsons Project, de 2022) i, més difícil encara, els magnífics Yes (amb l’àlbum Four Suites, de 2023, una meravella).
I ara ja n’hi ha prou de tanta xerrameca i tant bla bla bla, que això hauria de ser una ressenya d’un concert. Que de fet han estat dos, concretament els dies 5 i 6 d’aquest mes de juny. El cartell previst era revisitar un cop més els EL&P, però el nou reclam era que tocarien també alguns temes de Camel, una banda que per diverses raons sempre va ser injustament catalogada com de sèrie B. D’acord, potser no van ser pioners com tants altres grups clàssics del gènere. Però el sota signant pensa que, si agafem la discografia en la seva totalitat, segurament Camel tenen tants (o més) discos recomanables que els EL&P. I, a més són molt més càlids. I és que el prog no hauria de ser sempre un show de malabarismes de circ (parany en el que han caigut potser massa bandes de metall-prog).

La primera part del concert va ser bàsicament un tête à tête entre en Jaume (que a més dels teclats va cantar alguns temes) i la nova incorporació a la família Vilaseca: la flautista valenciana Maria Gil (té un disc propi de jazz fusió molt melòdic que entra la mar de bé, Veye). Van arrencar amb “Supertwister”, on la compenetració entre tecles i flauta era perfecte, i van seguir amb un medley del disc més celebrat de la banda, The Snow Goose. Després, “Air Born” i una màgica peça de les que sovint passa desapercebuda fins i tot als camelians més irredempts: la hipnòtica “Landscapes”, del gran disc Nude. La melancòlica “Lady of the Water” va ser el darrer tema que van interpretar com a duo i després se’ls hi van afegir els fidels escuders d’en Jaume: en Dick Them al baix elèctric i en Ramón Díaz a la bateria. Tots quatre van tocar “Eye of the Storm” (del infavalorat disc I Can See Your House from Here) i “Song Within a Song”, amb en Dick fent la segona veu. Al final tots quatre es van embrancar en una suculenta improvisació final, on la Maria va aconseguir fer sobrevolar les seves imaginatives línies de flauta pel damunt dels altres tres.
Petita pausa i segona part dedicada a EL&P. Per escalfar motors, primer van tocar la balada “Take a Pebble” (aquí la veu del Jaume queda molt bé), amb una posterior improvisació jazzística magnífica (que ja feien els propis EL&P), amb un breu homenatge al gran Thelonious Monk (un amic em va dir que també a l’himne del Barça, però com que no segueixo gens el futbol, ni em vaig adonar). El plat fort per a molta gent segurament va ser la reinterpretació abreujada de la suite Tarkus, un tour de force que posa a prova l’habilitat del trio Tarkology i que van superar amb altíssima nota (es nota que porten una pila d’anys interpretant-la), on el sempre somrient Ramón es va lluïr amb ganes. Una inesperada i agradable sorpresa va ser intercalar aquí un medley de Genesis, en aquest cas dues grans peces de Selling England by the Pound: “Firth of Fifth” i “Cinema Show”. I després, la balada “From the Beginning” (també la veu del Jaume queda molt bé), amb moments propers al latin jazz. Va ser un respir de cara a entomar una peça d’alt voltatge, una versió abreujada de “Karn Evil 9”. I com a bis, la magnífica “Trilogy”, amb una part inicial amb un piano exquisit i una segona part més esbojarrada amb protagonisme del Moog (en ocasions potser una mica fort, pel meu gust) i diverses improvisacions del trio, que disfrutava tant o més que el públic.

En resum, un altre concert on es confirma la gran professionalitat del trio Tarkology, però també amb l’agradable sorpresa no només del repertori dels Camel sinó del talent de la Maria Gil. Atenció perquè a partir de la tardor tenen previst fer concerts centrats exclusivament en el repertori de Camel, i qui sap si un disc en estudi…






